Aquesta setmana m’han enganyat per fer la cursa del Taga 2040, organitzada per la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses, www.uesantjoan.cat. Aquesta cursa comença a Sant Joan de les Abadesses al Passeig Comte Guifré i te com a objectiu el cim del Taga.
L’itinerari a seguir serà: Sant Joan de les Abadesses, Coll d’Art, Collada de Can Camps, runes de Maus, Cabana del Escalers, Puig Estela, La Portella, Cima del Taga, La Portella, Coma d’Olla, Bosc dels Escalers, Collada de Can Camps, Coll d’Art i Sant Joan de les Abadesses.
Són 22.640 metres, amb un desnivell positiu i negatiu de 1.718 metres. El desnivell acumulat es de 3.436 metres. Més informació de la cursa a http://www.taga2040.com/.
La sortida és a les 9 del matí així que ens ha tocat matinar, els dorsals s’entregaven a partir de les 7. Després d’una hora i mitja de trajecte arribem a Sant Joan de les Abadesses a les 7.45. Ha plogut durant tota la nit i això a fet que haguem tingut moltes baixes d'última hora, dels 6 que ens vam apuntar només hem pujat dos. Avui també esta núvol, des de l’organització ens diuen que no hi ha previsió de pluja en les pròximes cinc hores però mirant el cel no les tenim totes… Recollim el dorsal i la bossa amb els obsequis: caldo Aneto com no, samarreta, un fuet, uns mitjons i propagandes varies. Ho deixem tot al cotxe i anem cap el calaix corresponent per la sortida.
A les 9 del matí arranquem, comencem a pujar, de moment les pujades no son gaire dures, això fa que agafi un ritme bo i per la meva sorpresa deixi una mica enrere al meu company d’equip,en Flamerich, si nois si encara que sembli mentida vaig anar per davant d’ell fins el segon control. A partir del quilòmetre dos la cosa s’ha començat a posar seria i les pendents cada cop eren més pronunciades. Al cap d’uns cinc quilòmetres de pujada amb alguna que altre zona de descans, trobem el primer control i avituallament, l’únic que vaig poder rampinyar va ser mig plàtan, ja que aquí vaig començar a veure que ho passaria malament amb els avituallaments. Sóc al·lèrgic als fruits secs i les barretes energètiques que donaven en portaven, i no era qüestió de fer un espectacle en mig del Taga amb una mutació de pell. A partir d'aquí si que comença una pujada molt dura d'aproximadament quilòmetre i mig. I per si la pendent anterior ens ha semblat poc, sense descansar enfilem un altre pujada amb molt més desnivell que l’anterior fins al cim del Puig Estela. De cop sento una veu coneguda que diu: “Ostia Serranito si estàs aquí”, efectivament era en Flamerich, jo que feia rés pensava: “collons pues en Flamerich no esta tan fort com em pensava si jo le deixat enrere tan fàcilment”. Desprès d’avançar en fila india durant una bona estona i de sentir com la gent anava parlant tranquil·lament mentre jo lluitava per respirar, un paio va deixar anar la frase: “Mira que es increïble l'estupidesa humana, 400 tius que han pagat per pujar per una muntanya traient el fetge per la boca per un puto brick de Caldo Aneto i una samarreta” no podia estar-hi més d’acord. Quan arribem a dalt, control i avituallament, aquí no veia en Flamerich ja. Llàstima dels núvols que no ens deixen veure res perquè la vista havia de ser molt guapa. Comencem a córrer per la carena, la part més maca de la cursa se’ns dubte, amb molt de fred i amb vent. Una sèrie de pujades i baixades molt divertides en porten fins la pujada al Taga, un quilòmetre i mig de pujada, no excessivament dura tenint en compte les anteriors, però portem les cames tan carregades (almenys jo) que es fa interminable. Quan queden uns 300 metres pel cim em creuo amb en Flamerich que baixa amb una barreta energètica i m’anima per que ja em queda poquet.
Arribem al cim del Taga allà ens espera el control de pas i avituallament amb xocolata i barretes energètiques. Desprès de tirar-me a sobre de la xocolata i les galetes como si no “hubiera un mañana”, comencem el descens per on hem pujat amb molt de compte de no relliscar ja que tot esta molt humit per la pluja del dia anterior. Baixem el Taga i trobem la pujada a Coma d’olla, és dura però serà la última que farem. Aquí comença un descens vertiginós, que sumat a l’estat del terreny degut a la pluja, es fa molt perillós, ja que hi ha moltes possibilitats de lliscar al trepitjar l’herba mullada, les pedres o el fang que s’ha fet. Passem per una zona boscosa molt maca on pràcticament es fa de nit. I arribem a l’últim control. Només queden uns cinc quilòmetres per la meta. El tram final es baixada també però en el meu cas va ser el més dur, em feien mal les cames, l’esquena, en resum em feia mal tot el cos i vaig baixar més per la mateixa inèrcia de la baixada que per les meves forces, tot pensant “per que collons no m'hauré rajat jo també, amb lo bé que estaria jo a casa meva”. Entrem un altre cop al poble i passem pel pont, una pujada que em va acabar de matar tot i ser molt curta, i per fi apareix la meta davant meu, em paro en Flamerich com un bon company m'està esperant em dona una beguda m’ha tret casi un quart d’hora. Em poso a estirar i ja noto que això demà farà mal…
