Cursa Donem la Cara per la Sida 2011.

 

Avui, tot i no trobar-me gaire be per unes molèsties al genoll, que m’han tingut dues setmanes sense córrer, hem anat a la Cursa donem la cara per la Sida http://www.flsida.org/cursa/. És una cursa de caràcter solidari i, això, junt amb la insistència dels meus companys d’equip, m’ha acabat de convèncer. Més que insistència podríem definir-ho com a coacció…

La cursa era a les 11.30h. Uns 10 quilòmetres de recorregut i tret de l’última pujada podríem dir que és de dificultat baixa. La sortida i l’arribada eren a l’Hospital Trias i Pujol , Can Ruti, de Badalona.

La recollida de dorsals ha sigut una mica caòtica, quan jo he arribat quedava una hora per la cursa i he trigat 30 minuts en recollir el dorsal. Només hi havia una taula i la veritat i posaven molta voluntat però no se’n sortien. Ja amb el dorsal, me reunit amb els companys i desprès d’explicar-nos tots els mals, ens hem posat a escalfar.

A causa d’un cotxe mal estacionat, el punt de sortida s’ha tingut que variar i, això, a suposat un retràs de 10 minuts en la sortida. Un cop començada la cursa, ens trobem immediatament am una baixada d’uns tres quilòmetres, en aquest punt jo ja me donat conta que la cosa no anava. Tenia flato, les cames no em responien i estava molt cansat ja… la cosa no pintava gaire be. Llavors en Marc, es gira hi em diu: “Xavi avui no tinc cames”, jo penso, collonut al menys anirem tranquils. Però al final de la baixada em despenjo d’ell perquè ja no puc seguir el seu ritme. A partir d'aquí comença el meu infern particular. La cursa no es dura, passem per un tram planer i encarem unes pujades que, en un dia normal, no m’haguessin costat fer però portava una “pajara” impressionant i no podia amb el meu cos. Així vaig passant els quilòmetres, arrossegant-me mentre la gent m’avança. Arribem per fi a l'últim quilòmetre i com ja m’havien avisat abans, la rampa més dura del circuit no em va agafar per sorpresa. La vaig pujar corrent com vaig poder, amb ajuda d’alguna anima caritativa que em va donar una petita empenta per acabar de pujar. Un cop a dalt la meta ja esta aquí mateix. Desde una tanca lateral en en Marc i en Julio em donen ànims mentre passo per la línea de meta. En Marc, tot i no tenir cames… a fotut un temps molt bo. Jo puc estar content d’haver-la acabat.

 

TAGA 2040 EVO 2011

 

Aquesta setmana m’han enganyat per fer la cursa del Taga 2040, organitzada per la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses, www.uesantjoan.cat.  Aquesta cursa comença a Sant Joan de les Abadesses al Passeig Comte Guifré i te com a objectiu el cim del Taga.

L’itinerari a seguir serà: Sant Joan de les Abadesses, Coll d’Art, Collada de Can Camps, runes de Maus, Cabana del Escalers, Puig Estela, La Portella, Cima del Taga, La Portella, Coma d’Olla, Bosc dels Escalers, Collada de Can Camps, Coll d’Art i Sant Joan de les Abadesses.

Són 22.640 metres, amb un desnivell positiu i negatiu de 1.718 metres. El desnivell acumulat es de 3.436 metres. Més informació de la cursa a http://www.taga2040.com/.

La sortida és a les 9 del matí així que ens ha tocat matinar, els dorsals s’entregaven a partir de les 7. Després d’una hora i mitja de trajecte arribem a Sant Joan de les Abadesses a les 7.45. Ha plogut durant tota la nit i això a fet que haguem tingut moltes baixes d'última hora, dels 6 que ens vam apuntar només hem pujat dos. Avui també esta núvol, des de l’organització ens diuen que no hi ha previsió de pluja en les pròximes cinc hores però mirant el cel no les tenim totes… Recollim el dorsal i la bossa amb els obsequis: caldo Aneto com no, samarreta, un fuet, uns mitjons i propagandes varies. Ho deixem tot al cotxe i anem cap el calaix corresponent per la sortida.

A les 9 del matí arranquem, comencem a pujar, de moment les pujades no son gaire dures, això fa que agafi un ritme bo i per la meva sorpresa deixi una mica enrere al meu company d’equip,en Flamerich, si nois si encara que sembli mentida vaig anar per davant d’ell fins el segon control. A partir del quilòmetre dos la cosa s’ha començat a posar seria i les pendents cada cop eren més pronunciades. Al cap d’uns cinc quilòmetres de pujada amb alguna que altre zona de descans, trobem el primer control i avituallament, l’únic que vaig poder rampinyar va ser mig plàtan, ja que aquí vaig començar a veure que ho passaria malament amb els avituallaments. Sóc al·lèrgic als fruits secs i les barretes energètiques que donaven en portaven, i no era qüestió de fer un espectacle en mig del Taga amb una mutació de pell. A partir d'aquí si que comença una pujada molt dura d'aproximadament quilòmetre i mig. I per si la pendent anterior ens ha semblat poc, sense descansar enfilem un altre pujada amb molt més desnivell que l’anterior fins al cim del Puig Estela. De cop sento una veu coneguda que diu: “Ostia Serranito si estàs aquí”, efectivament era en Flamerich, jo que feia rés pensava: “collons pues en Flamerich no esta tan fort com em pensava si jo le deixat enrere tan fàcilment”. Desprès d’avançar en  fila india durant una bona estona i de sentir com la gent anava parlant tranquil·lament mentre jo lluitava per respirar, un paio va deixar anar la frase: “Mira que es increïble l'estupidesa humana, 400 tius que han pagat per pujar per una muntanya traient el fetge per la boca per un puto brick de Caldo Aneto i una samarreta” no podia estar-hi més d’acord. Quan arribem a dalt, control i avituallament, aquí no veia en Flamerich ja. Llàstima dels núvols que no ens deixen veure res perquè la vista havia de ser molt guapa. Comencem a córrer per la carena, la part més maca de la cursa se’ns dubte, amb molt de fred i amb vent. Una sèrie de pujades i baixades molt divertides en porten fins la pujada al Taga, un quilòmetre i mig de pujada, no excessivament dura tenint en compte les anteriors, però portem les cames tan carregades (almenys jo) que es fa interminable. Quan queden uns 300 metres pel cim em creuo amb en Flamerich que baixa amb una barreta energètica i m’anima per que ja em queda poquet.

Arribem al cim del Taga allà ens espera el control de pas i avituallament amb xocolata i barretes energètiques. Desprès de tirar-me a sobre de la xocolata i les galetes como si no “hubiera un mañana”, comencem el descens per on hem pujat amb molt de compte de no relliscar ja que tot esta molt humit per la pluja del dia anterior. Baixem el Taga i trobem la pujada a Coma d’olla, és dura però serà la última que farem. Aquí comença un descens vertiginós, que sumat a l’estat del terreny degut a la pluja, es fa molt perillós, ja que hi ha moltes possibilitats de lliscar al trepitjar l’herba mullada, les pedres o el fang que s’ha fet. Passem per una zona boscosa molt maca on pràcticament es fa de nit. I arribem a l’últim control. Només queden uns cinc quilòmetres per la meta. El tram final es baixada també però en el meu cas va ser el més dur, em feien mal les cames, l’esquena, en resum em feia mal tot el cos i vaig baixar més per la mateixa inèrcia de la baixada que per les meves forces, tot pensant “per que collons no m'hauré rajat jo també, amb lo bé que estaria jo a casa meva”. Entrem un altre cop al poble i passem pel pont, una pujada que em va acabar de matar tot i ser molt curta, i per fi apareix la meta davant meu, em paro en Flamerich com un bon company m'està esperant em dona una beguda m’ha tret casi un quart d’hora. Em poso a estirar i ja noto que això demà farà mal…

Cursa de la Verema d’Alella

 

Avui 11 de setembre hem corregut la Cursa de la Verema d’Alella organitzada pel Centre Excursionista d’Alella. Podeu trobar tota la informació al seu Bloc http://ceateam.blogspot.com/ o també a http://centrexcursionistalella.alellaentitats.cat.

Es una cursa de muntanya, el recorregut es de 14,5 km pel Parc de la Serralada litoral amb un desnivell acumulat de 1291m aproximadament. Les pujades son bastant sostingudes així que podem dir que és una cursa bastant assequible. l’únic inconvenient (per mi) ha sigut la ultima baixada d’uns 800 metres bastant pronunciada i sobre asfalt, que ha fet que el meus genolls es ressentissin una mica.

La Sortida l’han donat els trabucaires a les 9 del mati, hem enfilat un tram d’asfalt per dins el poble amb una pujada  al final molt pronunciada que ens porta  ja a la muntanya. Seguidament una pujada d’uns 4 km amb alguns punts planers. Aquí hem  començat un descens que ens portat fins el km 6 de cursa, on trobem el primer avituallament i comença un altre pujada d’uns 5 km que, a part d'algun tram on es feia més dur, no ha suposat cap problema. Trobem l’altre avituallament i quan ja ens pensàvem que la pujada s'havia acabat després de fer una petita baixada ens trobem amb una sorpresa final en forma de pendent (crec que la mes dura del recorregut) on gairebé, en alguns punts, hem de grimpar. Desprès d’aquesta sorpresa final ara si, comença la baixada d’uns 3 km molt divertida encara que amb alguns trams on s’havia d’anar amb compte. Els últims metres son en baixada i sobre asfalt fins al pavelló.

L’única pega que li he trobat han sigut els avituallaments, jo he acabat la cursa en una posició intermitja i en els dos avituallaments no hi quedava gaire aigua, només begudes isotòniques i fruita, així que segurament, els que anaven per darrera meu no n’han trobat gens.

Una cursa molt divertida ben senyalitzada i amb un bona bossa d’obsequis. L’any que ve segur que repetim.

  

Burriac Atac 2011

 

Per fi, després de tres anys intentant aconseguir una plaça per aquesta cursa ho he aconseguit.

Cursa de muntanya, nocturna, de 19,2km amb un desnivell acumulat d’uns 2.700 metres entre els pobles de Vilassar de Mar, Cabrils i Cabrera de Mar. Comença a l’ajuntament de Vilassar i acaba a la platja de Cabrera de Mar. L’organitza el Centre excursionista de Vilassar de mar i ja va per la setena edició. Podeu trobar tota la informació a http://www.burriacatac.cat/ o ttp://www.cevilassardemar.cat/

La Jornada ha començat a les 19h. La veritat és que el nervis ja anaven fent de les seves des del matí, això i la manca de tabac autoimposada… Hem començat per anar a buscar els dorsals, desprès un cafè en un bar mentre veiem el MarrecAtac, la cursa prèvia per als nens, que tot s’ha de dir aquest any se’ls hi ha anat una mica de les mans, massa nens. Al reunió informativa de la cursa ens han advertit que podria ser que tinguessin que neutralitzar el tram final de la cursa que passava per una riera, degut a l’amenaça de tempesta.

Desprès de deixar les bosses, escalfar i  estirar, ens dirigim cap a la línia de sortida. A les 21.30h es dóna la sortida i arranquem molt a poc a poc, hi ha molta gent. Els primers 3 km transcorren sobre asfalt entre Vilassar de Mar i Cabrils amb un últim tram que ja en fa veure el que ens espera, una pendent que ens posa a prova les cames. A partir d’aquí ja comença el patiment, enllacem amb un caminet que ens porta a una urbanització, un altre pujada dura d’uns 50 metres, trenquem a la dreta i enfilem un petit turo que ens porta a una pista. Desprès d’uns 300 metres per pista, una baixada camp a través que deixa a les portes del Turo de l’infern (el nom ho diu tot ja), una pujada de no mes de quilòmetre i mig amb unes pendents molt fortes. Arribats al cim passem pel primer control i comença la primera part de la baixada, on trobem el primer avituallament. Seguim baixant i la cosa es complica, pendents molt pronunciades a les fosques amb molta pols que dificulta la visió. Després d’un tram de 100 metres per pista comencem un altre pujada mot dura a l’inici però que es va suavitzant en la seva part central i es torna a endurir en el seu tram final que ens porta al km 8 de cursa. Aquí comença la pujada al castell una grimpada d’uns 200 metres que ens porta a Burriac on hi ha el control de pas i l’avituallament. Baixem del castell per una zona anomenada “marques blanques” una baixada molt tècnica on s’ha d’anar amb compte de no prendre mal amb pendents molt inclinades i molta problemes de visió. Desprès de la baixada un altre cop cap amunt ens dirigim capa el sector de “banyadores”, just a començament d’aquest tram trobem un altre control i avituallament. La primera part de la pujada és dura, després venen una successió de pujades i baixades durant uns 3 km, passem per l’avituallament i pel control del km 14 i comencem la baixada cap a Cabrera.Travessem Cabrera de Mar, a la plaça de l’església hi ha l’últim avituallament. Sortint de la plaça per sorpresa de tots enlloc de seguir baixant, tornem a pujar i anem a parar a una pujada d’asfalt que a aquestes alçades de la cursa ens acaba de trencar les cames. Continuem la baixada, ja només ens queden 3 km. L’arribada es a la platja, literalment, 200 metres per la sorra de la platja fins arribar a la meta.

Cursa molt ben organitzada, amb molt de públic i un ambient excepcional. Recomanable 100x100 però cal estar una mica preparat perquè és dura i alguns trams son bastant tècnics. L’any que ve segur que repetim.

Camino de Santiago. Pedrafita do Cebreiro a Santiago de Compostela.

 

Setena etapa. Pedrouzo a Santiago de Compostela.

Altre cop a matinar, a les cinc i mitja del matí tot el grup ens posem en marxa. Volem arribar a Santiago a les onze per assistir a la missa del peregrino. Fins a Santiago hi han vint quilometres. En el grup es començar a notar ja des del començament una mica de nerviosisme i pena. Els que han compartit el camí rememoren com es van conèixer, les experiències viscudes, conscients que en arribar a Santiago potser no es tornaran a veure. Abandonem el grup per prendre un cafè abans de seguir, ja els agafarem més endavant.

 

Ens reagrupem en un bar, esmorzem, i després d’esperar mitja hora per que ens facin cinc entrepans, continuem la marxa cap a Monte de Gozo.

  

Des de Monte de Gozo podem veure Santiago, el final del camí.

 

Una visita a l’ermita i última mirada enrere abans de continuar cap a Santiago.

Queden cinc quilometres, això s’acaba, amb una barreja de pena i alegria entrem a Santiago.

Per arribar a la Catedral encara haurem de caminar una mitja hora pels carrers de la ciutat. Quan som a prop de l’entrada a la plaça de la catedral ens tornem agrupar-nos per fer l’entrada tots junts.

  

Ara si, el final de camí, entrem a la plaça amb les gaites de fons i les sensacions que tenim son difícils d’explicar, alguns s’abracen, d’altres salten tots junts en rotllana. Després de l’esclat d’alegria ens estirem a terra amb les motxilles fent de coixí i admirem la catedral.

 

Hem arribat a l’hora prevista, però la catedral esta massa plena de gent. Decidim anar a buscar la Compostelana, ja que preveiem una cua bastant llarga. No ens equivoquem després d’una hora de cua aconseguim el diploma que acredita que hem fet el Camino de Santiago. L’allotjament ja el tenim solucionat, una senyora lloga habitacions molt a prop de la catedral.

La catedral la visitarem demà. Anem a dinar tots plegats i allà comencen els comiats. Dos integrants del grup volen seguir fins a Finisterre. Marxen entre aplaudiments i alguna que altre llàgrima.

Nosaltres seguim prenen vins fins ben entrada la tarda. Anem al pis on tenim llogades les habitacions, ens canviem i sortim a sopar. La nit s’allarga ningú no vol marxar, estem celebrant l’arribada a Santiago però també sabem que es la nostre comiat.

La catedral la visitarem demà. Anem a dinar tots plegats i allà comencen els comiats. Dos integrants del grup volen seguir fins a Finisterre. Marxen entre aplaudiments i alguna que altre llàgrima.

Nosaltres seguim prenen vins fins ben entrada la tarda. Anem al pis on tenim llogades les habitacions, ens canviem i sortim a sopar. La nit s’allarga ningú no vol marxar, estem celebrant l’arribada a Santiago però també sabem que es la nostre comiat.

L’endemà visitem la catedral, donem una abraçada a l'apòstol Santiago i els comiats es succeeixen una darrere l'altra… Ens arriba el torn, ens abracem als que han quedat i marxem sota el aplaudiments.

Poder no ha estat un gran viatge, no hem marxat lluny, no hem conegut cultures exòtiques, ni hem visitat monuments increïbles ni meravelles del mon. Potser no, però el que esta clar es que hem viscut un ambient difícil d’explicar, germanor potser. Per això aquest viatge sempre quedarà en el meu record, com també ho farà la gent que m’ha acompanyat, que m’ha donat ànims, o simplement els que quan et creuaves amb ells et preguntaven com portaves el camí, si et feia mal alguna cosa o simplement et desitjaven “buen Camino”. Se que es molt probable que inclús amb el grup que vam acabar serà difícil mantenir el contacte però sempre formaran part del record d’aquest viatge. A tots ells gràcies.

 

Resum de l’etapa.

Camino de Santiago. Pedrafita do Cebreiro a Santiago de Compostela.

 

Sisena Etapa. Melide a Pedrouzo.

Ens despertem casi de miracle a les vuit i mitja del matí, la nit anterior ha fet mal i perquè negar-ho tenim una mica de ressaca. Serà un dia dur. Esmorzem tots junts a la cafeteria que hi ha davant de l’alberg. Els nois que vam conèixer ahir volen arribar a Pedrouzo, a uns trenta-quatre quilometres de Melide. Nosaltres volíem arribar només fins a Arzúa, a catorze quilometres, però decidim fer el Camí amb ells fins a Pedrouzo. Això retallarà en un dia el nostre viatge i arribarem a Santiago el divendres. Els primers quilometres es fan una mica pesats, però a mida que anem avançant comencen a aparèixer les primeres bromes i el camí és va fent mes agradable.

 

Arribem a Arzúa, última oportunitat per rajar-nos i quedar-nos a fer nit aquí, busquem un bar on prendre alguna cosa i seguim el camí, estem a gust amb aquesta gent i encara que patim una mica seguirem amb ells.

   

Parem en un “osasi” que se'ns apareix en mig del bosc, on ens reunim amb dos components del grup que estaven per davant. Dinem el millor formatge de tetilla que he provat mai. Són les dues de la tarda i encara ens queda per fer la meitat del recorregut si volem arribar a Pedrouzo. Amb el sol sobre els nostres caps tornem a iniciar la marxa.

 

Després d’una parada a Salceda, des d’aquí ens quedaran uns set quilometres, seguim sense parar fins a Pedrouzo. Ja ens han avisat que l’alberg està ple, però han habilitat el pavelló i podrem dormir allà.

 

Per fi arribem, són les sis de la tarda, estem cansats i amb ganes de seure una estona a descansar. Anem cap el pavelló agafem els matalassos, una dutxa i sortim a fer un cervesa pel poble. Passem la tarda asseguts a la terrassa d’un bar, comentant la jornada. Avui farem bondat, marxem aviat cap el pavelló. Demà arribarem a Santiago.

Resum de L’etapa.

Camino de Santiago. Pedrafita do Cebreiro a Santiago de Compostela.

Cinquena etapa. Palas de Rei a Melide.

Això de matinar s’està convertint en un mal vici… I a més també ens acompanyarà la boira avui. Tenim previst arribar a Melide, serà curt , a uns disset quilometres de Palas de Rei. El primer tram del camí el fem tot maleint el fred, la boira i tenir que anar aixecant-nos aquestes hores per poder trobar lloc on dormir.

 

El paisatge no és gaire maco i la boira no ajuda a millorar-lo. Parem a mig camí a esmorzar i seguim l’etapa.

 

Per fi arribem a Melide a les deu i mitja. Anem cap a l’alberg i deixem les motxilles a la cua. Mentre esperem que obrin, a la una, anem a donar una volta per la població.

  

Ara toca anar a menjar pop, una de les raons per les que hem parat en aquest poble, la Pulperia Ezequiel és molt coneguda i segons diuen fan el millor pop del camí. A dins, asseguts en una taula, trobem el noi lleidatà que va compartir un tros d’etapa amb nosaltres ahir, el valencià i els tres nois amb els que vam sopar ahir. Ens conviden a seure amb ells, i aquí comença un anar i venir de pop i botelles de Ribeiro. Quan sortim ens dirigim tots junts cap a l’alberg a veure si encara hi ha lloc. Ens assabentem que son les festes del poble i preveiem una bona nit de festa, a més avui juga el Barça la final de la Supercopa contra el Madrid. Només hi ha un problema l’alberg tanca a les deu…
Després d’agafar llit a l’alberg entre tots pensem la manera d’entrar a altes hores de la matinada. La solució passa per deixar una finestra oberta a la planta baixa i esperar que a ningú li doni per tancar-la. Fet ja el pla d’entrada seguim la nostre processó pels bars del poble, una copeta de Ribeiro per aquí, un Alvariño allà… I així fins l’hora de sopar, pop sense cap dubte, aquest cop a la Pulperia Garnacha. Pel meu gust molt més bo el pop de la Pulperia Garnacha que la de la Pulperia Ezequiel.



Sortint de la pulperia anem cap a l’alberg a canviar-nos i sortim a veure el barça. Com he dit són les festes del poble i mes tard hi haurà una orquestra a la plaça. La nit s’allarga, a les quatre de la matinada anem cap a l’alberg a veure si podem entrar. Davant la nostre sorpresa la porta està oberta i no fa falta que saltem per la finestra, que en l’estat que estem és d'agrair. A veure com ens aixequem demà…

Resum de l’etapa.